Visita guiada a la línia 9
La línia 9 del metro de Barcelona és una obra immensa que ha de comunicar l’aeroport amb Badalona i Santa Coloma, tot creuant la ciutat pels barris de muntanya. Per ara, només els dos extrems estan en funcionament.
Aquest dissabte al matí, una vintena de persones de l’Escola Magòria, entre pares, nens i nenes, hem pogut gaudir altre cop d’una magnífica visita explicada del tram de la línia a l’extrem sud. La iniciativa i les detallades explicacions durant tota la visita han estat del director tècnic de la Concessionària, pare d’un nen i una nena de l’escola. Tot un luxe tenir-lo de guia de la línia 9, ja que ha viscut la seva construcció i en viu ara la conservació.
A les deu del matí, ens hem trobat a la plaça Europa, on hem baixat a l’estació i hem agafat el metro fins al final de la línia a la Terminal 1 de l’aeroport, tot fent parada i visitant diverses estacions del recorregut. Cada família portava un dossier explicatiu de l’obra d’aquest tram de l’L9, amb un plànol per a situar-se en cada moment. Aquest, probablement, no és un tram corrent de la xarxa de metro de Barcelona, i la rutina d’anar amb metro s’ha convertit aquest dia en una experiència única, en un seguit de descripcions, històries, anècdotes desconegudes per la majoria. Destacadament, hem pogut constatar i comprendre les diferències de disseny de les estacions i les motivacions dels seus projectes arquitectònics. Des de les que busquen l’agressivitat del formigó a la vista (efecte cova!), les que s’inspiren en una pedrera de Mallorca fins a la de la Fira, que ens parla de la Mediterrània i també la passarel·la sobre les vies de l’AT2. Les paraules dels arquitectes parlant de les motivacions dels projectes i repetides pel nostre guia ens han fet comprendre com són les estacions i què podem trobar-hi, molt més enllà del poc que veuríem en una quotidiana pujada al metro. I a més del sentit, hem vist i entès tot de petits detalls estètics i de construcció. Hem vist l’interès de la perfecció en el detall d’unes ceràmiques exactament alineades des del terra, a les parets i fins al sostre. O la vistositat d’uns panells il·luminats per darrere com si fossin vitralls i les fotografies d’abans i d’ara de la ciutat on s’ha fet l’estació. Ens hem adonat de l’ús de les dimensions, els colors i la claredat de les ceràmiques que cobreixen parets i columnes, i dels millors llocs on podem contemplar la profunditat dels espais o la grandesa dels volums.
Però a l’inici, l’obra és per sobre de tot una obra de construcció i d’enginyeria. Entre nosaltres hem tingut disparitat d’opinions sobre les estacions on l’obra de formigó és a la vista, però tots hem estat d’acord que han estat molt il·lustratives les explicacions del guia sobre com s’han construït les estacions. Ha estat formidable poder distingir els blocs de formigó (i saber què són les tecles dels murs pantalla), veure les reparacions als llocs on hi ha hagut fuites d’aigua o, fins i tot, ser ben profunds com els treballadors que van haver d’abandonar les màquines quan l’aigua va omplir completament tota l’excavació. Dels moments més viscuts per tots, el millor ha estat mirar des de davant de tot del tren sense conductor com avançàvem dins dels túnels, tot veient els blocs de parets i sostre, i com les vies pugen cap a les estacions. I els més descobridors, els nens i nenes davant de tot localitzant els pous per on es podia veure la llum del dia i cridant: “Pozo, pozo!”.
Durant el recorregut hem sortit a l’exterior dos cops, a dues estacions posades a llocs ben diferents. Una de ben cèntrica al Prat i una altra gairebé enmig del no-res. A les dues, però, hem tornat a conèixer més de les grans dificultats de construcció de la línia: problemes veïnals, problemes amb l’aigua i, fins i tot, amb el misteri de la torre d’aigua que es movia sola. I, és clar, també anècdotes sobre les autoritats i la política. Una obra d’aquesta envergadura és sempre reflex d’una acció política i, com molt bé ens ha explicat el guia al final de trajecte ja a l’aeroport, les mides d’alguns espais allà en són una bona prova.
I des del final, hem refet el camí amb la línia 9 del metro i cadascú ha enllaçat com li ha convingut amb altres línies, amb el bus o amb l’anar a peu. Tot plegat una visita amb bona convivència, un bon guia i una realitat que val la pena conèixer. Una visita única al metro que possiblement farà que tornar-hi a pujar ja no sigui el mateix.
Oriol Faulí Oller, pare d’en Ladislau
